La frontera est del municipi constitueix la separació natural de la Plana de Vic i de les Guilleries, des del seu punt de coincidència amb els municipis de Taradell i Viladrau o collada del Vilar fins a Coll Pedrís, en la seva confluència amb Folgueroles i Vilanova de Sau. Tot aquest sector fronterer s’estén per una petita serra amb altures que oscil•len entre els 750 i els 850 metres d’altitud. Des d’aquesta serra cap a ponent, el terme s’allargassa per petites valls i terrasses situades entre els 570 i els 690 metres.

La part alta del terme és poblada per boscos de pins i alguns claps d’alzinar, amb racons d’una especial bellesa, com l’indret de Sant Llorenç del Munt, Romegats i Puig-l’agulla, mentre que la part planera forma extenses i grans planes de conreu. Es destaca, entre totes la planura situada entre els masos del Lleopard, la Mata, l’Omeda i la Carrera, on es va construir cap a l’any 1936 un camp provisional d’aviació.
El poble de Sant Julià es troba gairebé a la ratlla fronterera amb el municipi de Calldetenes, a la vall de la riera de Sant Julià o de la Noguera, en un indret que té aigua i abundoses fonts, famós sobretot per l’antiga font Noguera o les Set Fonts, de set abundoses canelles, envoltada d’una raconada amb un parc enjardinat. Sobre les fonts hi ha les ruïnes de l’antic casal fortalesa dels Bellpuig, conegut popularment pel castell dels Moros, que tenen un aspecte atractiu, amb els seus murs alts i descarnats que sobresurten de l’espessa vegetació.

• Història

  Durant molts anys el poble va ser conegut com a Sant Julià de les Olles, per la quantitat d’obradors de terrissa que hi havia. Fins i tot de l’entranyable tupí, avui gairebé en desús, en derivà el mot tupinot, a vegades aplicat als vilatortins com a sobrenom en sentit irònic i divertit. Al segle XVII hi havia fins a 27 obradors amb forn que es dedicaven principalment a la manufactura d’atuells de ceràmica vidriada (olles, cassoles, etc) preparada per anar als fogons.

  La població es formà a l’entorn del temple de Sant Julià que se sap que fou erigit i consagrat pel bisbe Idalguer entorn del 910. El nom de Vilatorta apareix per primera vegada en la documentació l’any 926. Els segles XII i XIV hi ha notícia d’un petit nucli de cases o sagrera a l’entorn de l’església de Sant Julià, que desaparegué pràcticament amb el despoblament dels segles XIV i XV, en què hi quedaren només set o vuit famílies. La formació del poble actual es féu a partir de mitjan del segle XV. El 1553 tenia vint-i-dues famílies, nombre que s’incrementà molt ràpidament els segles XVII i XVIII, fins a arribar a noranta el 1782. El creixement de la vila es pot seguir força bé per les llindes de les cases que tenen gravat el nom del propietari, l’any de la construcció, algun emblema religiós o una indicació de l’ofici del propietari, com unes tisores o una paleta. Els oficis dels vilatans eren la parairia (paraire: persona que es dedica a l’art de la llana des del rentat fins al perxat) i l’art tèxtil en general, els terrissers i els oficis necessaris a un poble, com ara sastres, ferrers, basters (el qui té per ofici fer bastos i tots els altres arreus per a les bèsties de càrrega) o mestres de cases.

• El clima

  El clima és submediterrani continental amb pluges abundants a la primavera i a la tardor. Les precipitacions mitjanes anuals són al voltant dels 700 mm. La inversió tèrmica provoca la famosa boira baixa durant molts dies de l’hivern a gran part de la Plana de Vic; si bé per la seva diferència d’altitud a Sant Julià, quan n’hi ha, sol desaparèixer aviat. La temperatura mitjana anual és d’11º C i les nevades són poc freqüents.

• Com arribar-hi

  Sant Julià de Vilatorta es troba a uns sis quilòmetres de Vic la capital de la comarca d’Osona. La principal via que porta a Sant Julià és la carretera BV-5201 que enllaça amb l’Eix transversal (sortida 187) a només dos quilòmetres del poble. A Vic hi ha estació de tren.